En referència
al Pla TAC. Hi ha un seguit d’aspectes destacats a comentar.
La societat en
la qual vivim està en continua transformació, ja sigui social, econòmica i
sobretot tecnològica. Així doncs, el procés d’aprenentatge no pot finalitzar en
l’etapa escolar, sinó que ha de ser una activitat permanent al llarg de tota la
vida.
Però cert és
que, seria un error introduir les tecnologies a l’aula i pensar que la feina ja
està feta.
És necessària una transformació, un canvi metodològic i formatiu. I
sobretot un treball cooperatiu, és a dir, que el Pla TAC formi part del
Projecte Educatiu del Centre. Per tal d’unir forces, i anar tots en la mateixa
direcció, cercant l’objectiu darrer de donar a l’alumne les eines suficients
per adaptar-se a la canviant societat que es trobarà en un futur proper.
Tal i com ens
exposa el Pla TAC.
“No es tracta de completar les classes tradicionals amb alguns exercicis
que impliquin l'ús de la tecnologia ni realitzar les mateixes explicacions que
es podrien realitzar amb la pissarra tradicional o el llibre de text. Les
estratègies metodològiques són el factor que determina quina modalitat de
recursos tecnològics s'adopten.”
D’aquest fragment es pot extreure
que, les tecnologies brinden l’oportunitat d’esdevenir com un element
metodològic, es a dir, ser utilitzades
com un conjunt de procediments eficaços a l’hora de realitzar les sessions i
útils per a un aprenentatge significatiu.
Però, perquè això succeeixi, em de fer
tots plegats un pas endavant i deixar de veure les tecnologies com a un recurs.
Actualment, un exemple de metodologia
mitjançant les tecnologies (TIC) seria el projecte 1x1, on cada alumne disposa
d’un ordinador, de manera autònoma i pot fer ús d’ell contínuament com a font
d’informació.
Realment, quina situació ens trobem a
les escoles?
Vistes aquestes grans possibilitats
que ens pot aportar les TIC, com és que avui dia és difícil veure aquest ús a
les aules?
La resposta a aquesta pregunta es pot
trobar a novament al document redactat per la Generalitat “Pla TAC”.
Aquest ens deixa
constància de la importància del professorat com a element clau per a integrar
les tecnologies en les pràctiques educatives. Però no com a únic factor a l’hora
de parlar d’un ús positiu d’aquestes. Així doncs, ens parla de barreres a
l’hora de fer referència a la mediatització de l’ús de les tecnologies.
Així doncs ens proposa un seguit de
barreres, unes que no depenen del professorat com: el grau d’accés a
ordinadors, la disponibilitat de temps, grau d’adequació del suport tècnic,
entre d’altres.
I trobem unes altres barreres que
farien referència a les creences del professorat.
Pel que fa a l’escola de pràctiques
on vaig estar, atribuiria la culpa d’aquestes barreres a les d’aquest segon
tipus, als mestres que la integren.
L’escola on vaig estar, es de
caràcter públic, així doncs, depèn de manera directa de la Generalitat. Però en
cap cas aquest factor influeix en l’aparició de barreres, mes aviat el contrari.
Hi ha una disponibilitat tan gran, que el problema recau únicament en la manca
de coneixements suficients per fer funcionar de manera adequada aquest ventall
tan gran d’infraestructures.
Per tant això
plantejava una primera barrera.
També cal fer menció
al poc ús que feien dels ordinadors. Cada cicle disposava d’aproximadament
trenta ordinadors portàtils, el cicle on vaig estar jo hi havia quatre línies,
però malauradament l’ús que en feien era ínfim, sempre estaven disponibles. De
les tres setmanes que vaig estar tan sols els vaig veure desplegats una sola
vegada.
L’aula disposa de
projector, però l’ús que se n’hi fa es el propi d’una pissarra convencional. En
alguna ocasió s’ha utilitzat com a projector per veure algun vídeo, i algun altre,
aquesta pissarra ha adquirit la funcionalitat de pissarra digital interactiva
en la realització de petites activitats.
La mestra d’informàtica de l’escola,
compagina aquesta especialitat amb la d’educació física. D’aquesta manera,
durant les hores d’informàtica aprofita per treballar aspectes d’Ed. Física.
Per tant, fa cercar als seus alumnes informació teòrica del tema que estan
treballant a Ed. Física.
D’altra banda crec que no és una
estratègia descabellada, ja que fent el que fa, està treballant de manera interdisciplinar,
però dit això, hi veig un problema. I és que els alumnes no aprenen aspectes
pròpiament de les TIC, es limiten a treballar els aspectes bàsics d’aquesta
assignatura com l’ús del ratolí, el teclat, obrir pàgines web, fer servir el
word, per tal de treballar més profundament el tema d’Ed. Física, així doncs dedica
major tems i prioritza una assignatura en depriment de l’altre.
D’aquesta assignatura, m’agradaria
comentar un aspecte més. El tema que treballaven d’Ed. Física era sobre
l’handbol, i treballaven mitjançant una WebQuest.
Què és una webquest?
En paraules del Doctor en Filosofia i
Ciències de l’Educació i director del centre d’Educació i Noves Tecnologies,
Jordi Adell. Una Webquest consisteix en:
“Fer alguna cosa amb una
informació: analitzar, sintetitzar, comprendre, transformar, crear, valorar,
etc. la tasca ha de ser alguna cosa més que simples respostes concretes sobre
fets o conceptes o copiar el que apareix en una pantalla de l’ordinador en una
fitxa. La feina central d’una WebQuest es una versió reduïda del que les
persones adultes fan a la seva feina, a l’exterior dels murs de l’escola.”
Entesa una WebQuest d’aquesta manera,
el que feien durant l’hora d’informàtica no es pot qualificar com a WebQuest. Simplement
es limitaven a cercar informació i transcriure-la amb les seves pròpies
paraules.
Atrament, crec que és interessant fer
una petita reflexió sobre els coneixements que un mestre ha de tenir sobre les
tecnologies, i quan dic això, vull dir que els mestres no són informàtics, i en
moltes ocasions la tecnologia és tan fràgil que en qualsevol moment pot deixar
de funcionar.
Per exemple, quan deixa de funcionar Internet
molts cops ens sentim nus, ja que Internet forma part de nosaltres en moltes de
les coses que fem i, quan no el tenim gairebé no sabem què fer.
Doncs alguna cosa similar passa a
l’escola amb les TIC. Ho exemplificaré amb una fet que va succeir mentre estava
de pràctiques.
Un dia va marxar la llum, de tal
manera que les pissarres digitals no tenien cap tipus de funcionalitat. Així
doncs, la mestra va haver d’utilitzar altres recursos aliens a les noves
tecnologies.
Què vull dir amb això? Doncs que les
TIC moltes vegades es mouen en el llindar de la fragilitat. Tots en tenim que
ser conscients i estar-ne preparats. No adquirir una dependència total d’elles
i tenir més recursos per si algun cop ens trobem en alguna situació com
aquesta.
Tanmateix quan em refereixo a que els
mestres no són informàtics, ho dic perquè un dels motius pels quals els mestres no utilitzen les
noves tecnologies de manera rutinària, és per les complicacions que comporta fer-ne
el desplegament. És a dir, cada vegada que es reparteixen els ordinadors,
sempre hi ha algun que no funciona, sempre hi ha algun que té algun tipus de
problema, desconfiguració, pèrdua de la senyal d’Internet, etc... com que no
són informàtics els mestres no ho saben resoldre. Així doncs, molts mestres no
estan disposats a perdre aquest temps amb les complicacions que puguin sorgir,
i rebutgen a adquirir els ordinadors com una eina freqüent de treball.
